Es poden barreja paraules o fer jocs de paraules, pintura antiga, pintura moderna, “quina gran equivocació”, solament hi ha una classe de pinpintura bona...
Parlar d’art siempre ha estas difícil, però a did’avui encara més per la gran desorientació que hi ha. Feixuga és la tasca de conduir aquesta corrent equivoca, fer veure el que és i el que s’assembla, fer comprendre que l’art és crear, no copiar o transcriure del natural , tal com ho veu qualsevol mortal, aquesta inquietud, aquesta manera de comprendre, aquesta manera d’equilibrar les masses no implica per res la còpia justa de la naturalesa. Art es dir alguna cosa de la forma bonica possible, idealitzar la visió que un sent pintar amb el cor.
Es poden barrejar paraules o fer jocs de paraupintura antiga, pintura moderna,” quina gran equivocació”, solament hi ha una classe de pintura bona. Tots els camins són bons sempre quan un posi la intenció. No s’han de fer les coses coseguint un mètode, no s’ha de trobar la manera o sistema de resoldre un quadre , cada un és un problema diferent. L’estat anímic de l’artista influeix molt. En cadascuna de les obres s’ha de posar tot l’amor, toda la forma expressiva que un sigui capaç i tot el sentiment.
Color, color, quanta raó tenia Van Gogh al dir el pintor havia de ser colorista, al dir pintor em refereixo al de demà. ( El dia que tots se’n adonin de la bellesa del color i oblidin el motiu, comprendran que no tot és forma en un quadre tot i que tampoc no hem d’oblidar aquesta). Potser després arribin a comprendre a alguns artistes. Aquesta satisfacció que un sent al posar un color al costat de l'altre, en fer vibrar aquestes masses cromàtiques, en fer cantar un verd, en fer brillar un vermell, valorar sense embrutar el color i de la manera més natural el que un sent, sense torturar-se, ni afectar-se: en una paraula, senzillament, profundament; aquest és el meu ideal. D’altres que busquen per un altre canto tant és, no totes les idees son iguals.
Voldria parlar-vos de les meves emocions pictòriques, voldria fer-vos comprendre les meves amargures i els meus desenganys davant d’un quadre. No sóc escriptor i aquestes solament l puc dir i molt malament pintant. No vull parlar de la pintura dels altres. Per què? Si gairebé no puc donar-vos una explicació de la meva. Només se que la tinc aquí dins,molt profunda i que la sento en tanta força que no em puc contenir i haig de pintar, pintar. Molts m’han preguntat si veig tal com pinto , “quin disbarat”, ho sento així i és una necessitat el que jo posi tal o qual color, tal o qual forma. Questa pau, aquesta tortura, aquest plaer, aquesta amargura, formen part de nosaltres mateixos i heu d’aquell que no ho senti així.
Pintura moderna o pintura antiga, què més dona el que manca és pintura bona. Ene miren a tots per l’esquema, postre el dia de demà quan ens vegin de cara i ens reconeguin com nosaltres reconeixerem als grans mestres, podran ser jutjats amb més justícia les nostres obres.
