Biografia

Manel Surroca i Claret va néixer a Camprodon el 15 de febrer del 1917, fill de Remei Claret i Jacint Surroca. El seu germà, Anton, cinc anys més petit que ell va morir molt jove, als 25 anys.

El seu pare, Jacint, era sabater i també feia aquarel·les i decorats pel teatre. Tots dos germans van heretar la vocació del seu pare per l’art i la pintura. Manel des de ben petit es va interessar pel món de l’art; quan tot just tenia 12 anys va començar anar a classe de pintura amb el ja famós Darius Vilàs i el seu germà ho feia amb Josep Morell.

El seu pare sempre els va animar amb aquesta vocació.

Quan va esclatar al 1936 la Guerra Civil Espanyola, Surroca va marxar tot sol a París i va ser allà on va aprendre l’ofici d’escultor al taller de Joaquim Claret, que era parent seu. Durant molts anys va estar treballant l’escultura tot i fascinar-li més el món de la pintura, per no haver de competir amb el seu germà, que pintava.

A París, punt de trobada de grans artistes, va poder seguir de prop el treball de grans pintors impressionistes com Van Gogh , Cézanne , Seurat ..., sense oblidar els clàssics.

Durant la seva estada a la capital francesa, va assistir a classes a l' Acadèmie de la Grande Chaumière .

Més endavant, una vegada completament introduït en la vida artística i havent estat en contacte amb grans mestres de l’època París, el 1938 va participar en una exposició col·lectiva junt amb artistes com Roger Chastel, André Derain, Maurice Utrillo, Maurice Denis, Aristide Maillol ... sent l’artista més jove de l’exposició.

El 1948 és l’any que Manel Surroca abandona el món de l’escultura per a dedicar-se al de la pintura. Aquest canvi de registre artístic s’esdevé a partir de la mort del seu germà Anton a finals del 1947. Anton tenia 25 anys i estava, en aquells moments, preparant la seva primera exposició.

Arran de la seva pèrdua, Surroca desolat torna a Camprodon i es posa a pintar. Frederic Marès davant d’aquest imprevist el va a buscar i l’anima a participar al concurs de dibuix del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Guanya el primer premi, remunerat amb tres mil pessetes, una fortuna en aquella època, amb les quals podrà comprar tot d’estris per a pintar els seus quadres i dedicar-se plenament als pinzells.

Serà aleshores, que en honor al seu germà i d’aquella exposició somiada que Anton mai va poder veure, Surroca al febrer de 1949 inaugura la seva primera exposició a la Sala Rovira de Barcelona. Aquest fet va ser el preludi de moltes altres exposicions.

Al mateix any entra a formar part del Grup Lais, en el Reial Cercle Artístic de Barcelona. Integrat per: Ramont Rogent, José Hurtuna, Manuel Capdevilla, Santi Surós, Enric Planasdura, María Jesús de Solá, Antoni Estradera , Manel Surroca i l’ escultor Francesc Xavier Modolell. Van signar el Primer Manifest Negre, un text revulsiu en contra de l’art oficial i el dogmatisme. Ells volien provocar la discussió i si era possible l’escàndol.

Enmig d’aquesta vida tan accelerada, Surroca va contraure matrimoni amb Concepció Carbó, la Conxita, al 1950. El padrí de bodes va ser Frederic Marès, que fou un home clau durant els seus inicis en el món de l’art. Marès li va proposar en aquella època de treballar de professor a l’Escola de Belles Arts. Però per ell, persona autodidacta, el fet d’entrar a la universitat li semblava un sacrilegi, però accepta l’oferiment i fa de professor a l’escola.

A partir d’aquí la vida de Surroca es dirigeix exclusivament a la pintura. Durant la seva trajectòria guanya premis importants com el Premi de Pintura Catalana al 1954, o el primer premi del “Concurso de Arte del Real Círculo Artístico”, l’any 1956.

Aquesta etapa somiada entre teles i pinzells finalitza en el moment que, per diverses circumstàncies, Surroca torna a Camprodon per a seguir l’ofici familiar, la sabateria “Can Gona”.

L’establiment era per calçar sabates, però la rebotiga significava pel pintor el refugi ideal per desllorigar les seves passions. Era la rebotiga el racó físic i espiritual on bullia la baralla quotidiana del pintor amb el pinzell, la tela i els fantasmes interiors. Ell d’aquesta manera, no trenca el vincle amb l’art i segueix pintant i preparant diverses exposicions per Dau al Set i Sala Gaspar de Barcelona. La botiga, com a sabateria i com a taller d’artista, també servia com a sala de visites. Joan Ponç, anava a veure assíduament en Surroca qui el tenia considerat com el pintor màgic. Ponç va ser qui va reafirmar de manera més clara i contundent els camins pictòrics de Surroca.

En les darreres dècades del seu camí va deixar d’exposar, però mai de pintar. Havia nascut amb el desig de l’art, de pintar i aquest afany el va acompanyar tota la seva vida. Surroca sempre deia: “sense pintar m’hauria mort”.