A en Manel i al seu germà Anton hi havia tres coses que els agradaven molt: jugar i correr pels carrers, llegir contes i fer dibuixos i pintar.
A Camprodon però, els hiverns eren freds i, durant les tardes fosques els pares, no els deixaven sortir al carrer. Llavors, s’entretenien amb les seves xerrameques, amb els llibres de contes o fent dibuixos i pintant com veien que feia el seu pare quan li encomanaven algun decorat per al teatre.
Un dia de finals d’hivern, el cel es va ennuvolar i la pluja va fer que tot semblés d’un color gris pesant. En Manel i l’Anton estaven moixos: aquell dia, no podien sortir i no trobaven la manera de fer passar les hores.
En Manel es va asseure al costat de la finestra del menjador des d’on es veien unes boniques vistes. Mentre queia la pluja silenciosa li va venir al cap una idea divertida, una idea que va dibuixar un somriure en els seus llavis.
-Què passaria si la pluja fos de colors?
Si plogués aigua de colors, aquella vaca més grossa que veia des de la finestra de casa podria ser d’un color groc i lluminós, aquell groc que tenen les llimones o el groc dels rovells d’ou.
La del costat que abaixava el cap per menjar podria ser vermella i la que movia la cua per espantar les mosques podria ser blava, ja que semblava més trista que les altres...
Ah,i l’altra de més amunt rosada com les flors de l’estiu... Quin riure que li feia imaginar el color que tindrien cada una de les vaques del seu ramat.
La pluja tranquil·la que queia sobre l’herba seria transparent, com la de sempre, com la pluja de veritat.
El verd dels prats de Camprodon és d’un verd maragda, verd de pedra preciosa. En Manel creia que era el verd més bonic del món i la seva pluja imaginada d’aquella tarda grisa no el podia modificar ni una mica.
Llavors en Manel va pensar que això que imaginava ho podia pintar. Va anar a la seva habitació sense dir res, va agafar les pintures, el cavallet i els pinzells i va començar a pintar les vaques que veia des de darrera del vidres tal com les havia imaginat. Aquell dia de finals d’hivern, en Manel va pintar aquest bonic quadre.
Ja ho sabem, les vaques de la nostra vall són marró o blanques tacades de negre, però el seu somni el va portar a pintar el món d’una altra manera, a veure el món amb els ulls de la imaginació.
L’Anton se’l mirava, no li deia res, ell també s’entretenia amb els llapis i els carbonets imaginant qui sap què. Quan en Manel va acabar de pintar les vaques, l’Anton li va dir:
-Manel, t`has fixat en la vaca que has pintat vermella com el foc?.
