“A totes les cases sempre hi ha una cadira buida”, deia sempre Manel Surroca. La cadira buida, l’absència, és quelcom que el va marcar des de ben jove i durant tota la seva vida. És per aquenta raó que darrera i davant de la seva obra, les cadimes i l’absència era i és present.
Aquest passat 22 de juliol, al Monestir de Sant Pere de Camprodon, aquesta absència es va transformar en presència de color, en presència de colors. En aquesta, bans de fer les primeres passes a l’interior del monument romanic del segle XII, una de les Wild Chair1 dels artistes Ariane Patout i René Müllerdonava la benvinguda.
Dins, una gran exposición d’homenatge a Surroca, pero tumbé a tots aquella que els van acompanyar en algun moment de la seva vida per fer d’un noi de 30 anys, escultor, a l’artista dels pinzells.
Només entrar, a la dreta, l’obra “l’absència.2006” que emmarca l’exposició; a l’esquerra, un autoretrat del seu germà, Anton, que als 25 va morir i li va deixar la paleta i el color. Va ser la primera absència que va marcar la seva vida.
Més endavant, al centre del monestir, després d’haver recorregut i gaudit de l’obra de grans artistes i familiars que van influenciar a la vida de Surroca (el seu germà, el seu pare, Frederic Marés, Joan Ponç, Marius Vilás, entre altres), la mostra es divideix entre allò més terrenal, quelcom que es palpa, que es veu, a l’ho més intangible, aquell món més espiritual, imaginari, que va aprendre tant de Joan Ponç. Al centre, una impressionant mostra marcant aquest horitzó entre la terra i el cel. Una línea fina, diminuta marcada pels colors i la plum.
Tota l’exhibició que es podrà veure fins a l’11 de setembre, també dona a conèixer obra inèdita recopilada després d’una crida popular. Obra que havia estat en cases de coneguts i de no tant coneguts de Surroca i que ara, per primera vegada, es retroba amb tot allò que un dia l’artista dels pirineus, Manel Surroca, va tenir, va ser.
